De vegades ens trobem amb nens i/o adolescents que tendeixen a la desobediència, a faltar el respecte a l’autoritat ia alguns companys, desafiaments, impulsivitat i rebequeries. A més, poden mostrar símptomes com furts, delinqüència, agressivitat verbal i/o física cap a objectes i/o persones, mentides i fins i tot consum (generalment d’alcohol o cànnabis).
Tendeixen a estar etiquetats i encasellats per part de l’entorn escolar i familiar com “els malots”, “els és igual tot”, “no té empatia pels altres”, “l’únic que vol és sortir de festa amb els seus amics” “no assumeix cap mena de responsabilitat”, “no estudia ni vol treballar” “no té cap ambició per res”.
Quina és la realitat daquests infants i adolescents?
La realitat és que són nens que solen rebre molts menyspreus per tota la gent que els envolta. I la veritat és que, ni són dolents, ni els és igual tot i tampoc és cert que no tenen empatia. El que tenen, és un malestar immens, que es mostra de manera externalitzant, i aquesta simptomatologia (agressivitat, mostres de ràbia, etc.) generen molt de rebuig en els altres (i efectivament, és el que obtenen, que els facin fora o rebutgin en totes les àrees de la seva vida). Darrere d’aquesta conducta, hi ha un malestar gestionat de manera molt disfuncional.
Podríem explicar el funcionament dels nens i adolescents utilitzant la metàfora de l’iceberg: Com si es tractés d’un iceberg, la gent observa la punta, que és la part visible: enuigs, agressivitat verbal, física cap a persones i/o objectes, resistència i oposició a l’autoritat, no acceptació de límits ni normes, mentides, furts , consum de drogues, mostres de ràbia o rancúnia.
El que se sap de l’iceberg és que el que sosté aquesta punta de gel és una base molt més gran i que no es veu. Podríem dir que la base de l’iceberg és la motxilla amb què carrega l’adolescent. Pors, traumes, inseguretats, tristesa, dinàmiques familiars, etc… que no sap identificar ni gestionar, i que ho acaba fent de manera disfuncional.
Què poden fer els pares davant d'una situació així?
Els límits són bàsics per a l’adolescent, ja que malgrat no ho entenguin de primeres, els dóna un ordre i una estructura en el seu funcionament. Si no hi ha límits ni ordre, hi ha caos en la conducta, i això és el reflex del desordre emocional que tenen.
Tot i que sembli que els és igual tot, no és així! Pateixen, però no saben expressar-ho d’una manera millor. Com qualsevol fill, necessiten un vincle segur i estable d’un adult.
Preguntar als fills què els passa en comptes de jutjar què fan. Si entres a la batalla de contemplar i avaluar la conducta, únicament s’aconsegueix que l’altra persona entri en escalada. És el que tothom fa, qüestionar la seva conducta en comptes de parar a escoltar-los.
Oferir un espai amb un professional perquè el nen o l’adolescent pugui identificar el problema (hi ha vegades que ni ells mateixos ho saben) i donar sentit al seu funcionament.
La implicació dels pares és imprescindible
Com que és menor d’edat i conviu en un entorn familiar, és imprescindible que els pares també s’impliquin en el procés terapèutic, ja que, en el sistema familiar, com si es tractés d’un tauler d’escacs, quan algú fa un moviment, joc canvia. Tots els membres de la família estan relacionats amb les dinàmiques familiars, per això és imprescindible poder intervenir també en aquesta àrea nuclear d’un menor d’edat.
Com a pares, acceptar que tot i que un sempre intenti fer el millor per al seu fill, de vegades s’escapa de les mans i no se’ls pot ajudar tret que sigui amb l’ajuda d’un professional.
Per a més informació sobre els problemes de conducta dels nens i/o adolescents, posa’t en contacte amb nosaltres.



