La confiança, segons la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), es defineix com l’ esperança ferma que es té d’algú o alguna cosa. I, com a segona accepció, la confiança seria la seguretat que algú té en si mateix. Totes dues definicions ens interessen per al tema que tractarem a continuació.
Esperança i seguretat en un mateix.. Quan parlem de tractament psicològic és inevitable posar sobre la taula la confiança que diposita el pacient en aquest tractament. Sense ella, simplement el tractament no es podria dur a terme.
Existeix una relació inherent entre l’esperança que tingui el pacient en la recuperació i la seguretat en la seva pròpia capacitat amb l’obtenció de l’èxit terapèutic. El tractament psicològic dependrà dels canvis fonamentalment generats pel mateix pacient. El psicòleg exerceix un rol de guia en tot el procés.
Com bé podem imaginar, existeixen infinitat de models que desenvolupen aquesta teoria. Tots fan referència a un concepte clau per al progrés en qualsevol tractament de salut: l’adherència i al seu torn, d’una manera indirecta, a la idea de confiança descrita generalment sota el terme de creença.
A continuació, explicarem de manera breu els models més destacats:
Model de Creences en la Salut (Becker 1974, Rosenstock, 1974)
Aquest model està basat en les teories del valor esperat o expectatives que defensaria que la conducta d’una persona estarà condicionada per dues coses: el valor que li dona la persona a una meta donada i l’estimació interna que aquesta persona fa de la probabilitat que en complir una sèrie d’accions es pugui aconseguir eixa meta. En el cas del model de les creences en la salut la meta hauria de veure amb previndre o millorar la salut pròpia. Segons el plantejament, una persona durà a terme una “acció de prevenció” si té una disposició psicològica adequada; és capaç de percebre la vulnerabilitat i la gravetat i si val la pena dur-la a terme (motivació).
Model dels Sistemes Autoreguladors (Leventhal, 1980)
Aquest model es basa en la idea que les persones tenen una tendència autoreguladora de la seva condició de salut-malaltia que dependrà d’una sèrie de factors: tipus de malestar/símptomes, causes, conseqüències, estat corporal real i estat ideal, experiència emocional, plans de canvi i la capacitat d’avaluar tots aquests factors de cada persona.
La capacitat d’autoregulació es pot veure afectada tant per factors socioambientals com per factors interns emocionals. Per aquesta raó, podríem dir que la salut d’una persona dependrà en gran manera de factors psicosocials i de la capacitat cognitiva de la persona.
Teoria de l'Autoeficàcia (Bandura, 1977)
Aquest model inclou un element semblant a la idea de creença/expectativa. Bandura planteja que la motivacióen el procés de canvi (terapèutic) i les accions humanes estan regulades per les creences del subjecte sobre el tipus de control que es té sobre això. Proposa tres tipus d’expectatives: les de situació-resultat (factors ambientals independents a l’acció personal), acció-resultat (les que depenen de l’acció d’un mateix) o autoeficàcia percebuda (propi control i capacitats pròpies per a generar aquest canvi). Aquestes dues últimes serien les expectatives que promouen l’eliminació de conductes nocives i adopció de conductes saludables.
En resum, l’èxit terapèutic es basa en el canvi i aprenentatge de conductes alternatives a la conducta-problema. Hem vist que l’acció de prevenció o actitud de salut és multifactorial. No obstant això, en tots els models sobreïx una mateixa idea: la confiança/creença en què el procés terapèutic possibilitarà la meta plantejada. I, encara que aquesta confiança està condicionada per la resta de factors (socioambientals, cognitius, emocionals, experiencials), és important destacar que continua sent un element intrínsec a la mateixa persona. Una decisió personal que ningú pot imposar. Confiar o no confiar, aquesta és la qüestió.



