“I just quan l’eruga va pensar que era la seva final, es va transformar en papallona…”

Al llarg de la meva carrera professional, m’he trobat amb moltes preguntes que es repeteixen constantment entre familiars i pacients, per què s’utilitza el menjar com un mètode de càstig o premi? Per què som esclaus del seu cos i es fan tant de mal? Per què hi ha la necessitat de deixar de menjar i estar prim per ser acceptat? Per què s’utilitza el vòmit per aconseguir la calma quan la meva ment és un caos?

La meva resposta sempre és la mateixa, cada persona és única i la seva trajectòria de vida i gestió de la mateixa també.

Però hi ha un factor comú en totes elles, quan alguna de les conductes d’aquestes preguntes s’està donant a terme, darrere sempre hi ha un malestar emocional que no s’està gestionant de forma adequada ni sana, y en moltes ocasions quan hi ha un descontrol i repetició de les mateixes, la persona pateix un Trastorn Alimentari.

La meva intenció, no és parlar ni focalitzar-me en els criteris diagnòstics dels trastorns alimentaris, seria com quedar-nos en l’avantsala d’una casa, esperant a ser rebuts pels seus amos, i que aquests mai arribessin. Al final, pel cansament i la desesperació acabaríem marxant-nos i enfadats per la mala experiència.

En moltes ocasions, a la consulta em trobo amb persones que vénen d’estar a l’avantsala de molts processos, on s’ha treballat un àmbit, s’ha intentat una reeducació en alguns mals hàbits, alguns molt nocius, però sense aprofundir en la profunditat, en l’arrel del problema, la base emocional.

En una de les últimes fases d’una de les nostres pacients, vam voler compartir amb ella una frase que deixa molt clar tota aquesta distorsió i mala concepció de nosaltres mateixos en tots els àmbits, (no té perquè ser només la imatge), quan un no se sent ni es gestiona bé.

“I just quan l’eruga va pensar que era la seva final, es va transformar en papallona…”

Aquesta eruga, amb la qual ens podem identificar tots quan alguna cosa ens costa més que a una altra persona, quan sentim que els altres són millors, quan no creiem en les nostres possibilitats ni en el capaces que som, quan ens deixem vèncer per les nostres pors i ens amaguem o evitem situacions, no podrà arribar a convertir-se mai en papallona si no aprèn a gestionar bé tot aquest malestar quan no té recursos o està bloquejada.

Si en algun moment de la nostra trajectòria, ens sentim en aquest punt de malestar, perduts o bloquejats, el meu consell com a professional és reconèixer-se i permetre’ns poder sentir-se així, per a poder demanar l’ajuda i deixar-se ajudar.

D’aquesta manera, podrem aconseguir com li vam dir aquest dia a aquesta noia tan fantàstica del nostre centre, que la nostra transformació succeeixi i les nostres ales no deixin de créixer.

Eva Gómez Costa

Psicòloga y Directora

 Hospital de dia Desconecta

Posted in Desconecta.