Addicció als videojocs

Sens dubte. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja ha reconegut l’addicció als videojocs com a trastorn mental, sostenint que una minoria de jugadors podria desenvolupar un ús addictiu dels videojocs amb una simptomatologia similar a l’addicció a les drogues.

Ser addicte a alguna cosa et limita en la teva vida i genera problemes constants a nivell social, familiar i laboral. Quin tipus d’addicció? És el menys important.

En cas de necessitar-ho, sí. El malestar anterior al joc acostuma a ser el motiu per caure a l’addicció. Tinc un problema i no sé com afrontar-ho. Troba a la pantalla una evasió i relaxació. No penso en els meus problemes, em sento acceptat.

Quan elimines psicoterapèuticament el problema, desapareix la necessitat i la dependència.

El teu fill no perdrà amics o es quedarà sol. Al contrari, tindrà més habilitats socials reals (no a través d’una pantalla) que li faran saber-se desenvolupar millor en el seu grup d’igual.
El desenvolupament d’aquesta conducta problemàtica podria deure’s a un mecanisme d’afrontament davant problemes o dificultats socials dels adolescents. La baixa competència social seria un factor de risc per al desenvolupament d’addicció als videojocs.
Hem d’oferir alternativa a la diversió i ensenyar-li a gestionar emocions, frustracions i immediatesa.

No és difícil endevinar que els dissenyadors de videojocs volen que els usuaris juguin el màxim de temps possible per al seu propi benefici. Els generen L’OBLIGACIÓ DE JUGAR TOTS ELS DIES I ALTRES ESTRATÈGIES D’Enganxament.

La dopamina, el neurotransmissor conegut com l’hormona de la recompensa (o el plaer) augmenta la seva disponibilitat cerebral cada cop que algú guanya jugant. A aquest aspecte biològic se li poden unir altres factors de risc: la comunicació intrafamiliar, el temperament i la personalitat del jugador, la situació, la baixa autoestima, l’estil de vida sedentari, conflictes intrafamiliars, o les escasses alternatives d’oci sense pantalles.

Molts dels jocs actuals tenen missions diàries. Et demanen jugar cada dia per accedir als requisits per tenir un personatge millor, o més nivell.
La gran majoria de videojocs incorporen estratègies i recursos que tradicionalment són presents als jocs d’atzar, com són els cofres sorpreses o casinos. No hi ha retorn econòmic, però és una experiència i un aprenentatge de la dinàmica del joc d’atzar. Un adolescent no hauria de tenir contacte amb aquesta mena d’experiències.

El videojoc té una regulació: el codi PEGI, que orienta sobre edats i continguts. El Sistema PEGI (Pan European Game Information) és un mecanisme d’autoregulació dissenyat per la indústria per a dotar als seus productes d’informació orientativa sobre l’edat adequada per al seu consum.

És a dir, la pròpia indústria dels videojocs és qui posa l’edat recomanada….

Per descomptat. Grans tecnològiques han desenvolupat plataformes perquè els jugadors interactuin en elles mentre juguen, coneguts i desconeguts amb el risc que això implica.

El teu fill veurà vídeos d’altres jugadors jugant (fins i tot referents actuals com els Youtubers), això genera més necessitat de jugar.
Una porta oberta al joc d’atzar: L’últim informe de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions, del 2018, recollia que un 82% dels joves entre 14 i 18 anys havia jugat a videojocs a l’últim any, la meitat d’ells setmanalment, i la gran majoria una mitjana de dues hores al dia. Tres de cada deu afirmaven haver gastat diners en el joc per a millorar la seva posició, el seu personatge, els seus accessoris o la seva imatge. I el 6 per cent del total presentaria un trastornal potencial per l’ús de videojocs.